Deu preguntes sorgides arrel d’una taula rodona sobre els vint anys del festival L’Alternativa:

1. Cinema alternatiu és sinònim de cinema independent?
2. Independent (o alternatiu) en relació a què? A una indústria? A un llenguatge? A una ideologia?
3. Si el cinema alternatiu es sinònim de creativitat i experimentació, perquè el cinema dominant només n’absorbeix una part de les seves propostes?
4. Té dret Sergi Caballero (“Finisterrae”) a dir que li agradaria dirigir pel·lícules amb mes pressupost i que arribessin al gran públic?
5. Té raó Mercedes Álvarez (“El cielo gira”) quan acusa el cinema alternatiu d’endogàmic?
6. És compatible que a crítics, com Carlos Losilla, els hi agradi el cinema clàssic nord-americà i el cinema alternatiu contemporani?
7. Quin preu ha de pagar Lluís Miñarro per la seva coherència com a productor independent de cineastes com Albert Serra, Manoel de Oliveira o José Luis Guerín?
8. Serà responsabilitat de les Filmoteques preservar, a més de les pel·lícules, l’espectacle cinematogràfic tal com es va concebre duran el segle XX?
9. És igual veure una pel·lícula en una sala que en una pantalla domèstica?
10. Estem assistint a un retorn al consum individual de l’audiovisual, com Edison va proposar abans que els Lumière apostessin per l’espectacle col·lectiu?