Carlos Saura

Carlos Saura ha tornat a visitar la Filmoteca de Catalunya. Va fer-ho el març de 2012, poc després de la inauguració de la seu del Raval, per visitar l’exposició sobre la Guerra Civil i per presentar “¡Ay, Carmela!”. Ara ha tornat per retre homenatge a Elías Querejeta en el marc de la inauguració del curs “L’ESCAC a la Filmo”. Primer va impartir una Master Class a Terrassa, davant una atestada aula d’estudiants de cinema, i se’ls va ficar a la butxaca amb l’aval de l’experiència que atorga tota una vida darrera les càmeres. Posteriorment, els gairebé tres-cents espectadors que hi havia a la sala Chomón van constatar la frescor que encara conserva “Deprisa, deprisa”, la penúltima de les seves produccions de Querejeta. Tant aquesta crònica de la delinqüència juvenil a la perifèria de Madrid dels anys vuitanta com “La caza”, la seva primera col•laboració conjunta el 1961, responen a la tendència de la seva filmografia que ell defineix com a “realista”. N’hi ha, com a mínim, altres tres: la que ell defineix com a “imaginativa o fictícia”, identificada amb les al•legories que va rodar durant el franquisme (“El jardín de las delicias”, “Ana y los lobos”, “La prima Angélica”); la musical (de “Bodas de sangre” a “Sevillanas” o “Fados” i “Tango”) i les biografies de personatges que l’han influït al llarg de la seva vida: San Juan de la Cruz, Goya o Buñuel.
Actualment, als seus més de vuitanta anys, Saura prepara justament un retrat de Picasso mentre pintava el “Guernica” però també té en cartera un documental a Mèxic sobre els “mariachis” i un espectacle musical que vincula el flamenc amb la música gitana que arrenca des del Rajastan. Inesgotable, és molt més que un cineasta. A més de les quaranta pel•lícules que porta damunt les seves espatlles, ha dirigit òpera i espectacles musicals, pinta, ha escrit novel•les i sempre porta una càmera de fer fotos penjada del coll. En té més de sis-centes a casa seva i és la seva veritable passió. Veu el món a través d’un visor i explica històries amb les imatges que capta. Per aquest motiu, els seus darrers films estan més a prop de l’assaig musical que de la narració literària. No li calen diàlegs per transmetre emocions des d’una fotografia, des d’una pantalla.
Saura forma part de la història del cinema espanyol dels darrers cinquanta anys. Qui més qui menys, pot associar una de les seves pel•lícules a un moment de la seva història personal. També ha estat reconegut internacionalment i els alumnes que ara estudien cine tenen matèria per aprendre. El director de “Carmen” pot parlar de com lluitava contra la censura franquista però també està al dia de les noves tecnologies. Ja fa anys que roda en digital i no li cauen els anells. Ben al contrari, sap treure de la tècnica el millor partit per fer les pel•lícules que vol fer. S’ha guanyat a pols aquest dret i n’està orgullós però, al mateix temps, és d’una generositat extraordinària. No ha estat gens difícil convèncer-lo perquè tornés a la Filmoteca de Catalunya. L’únic problema va ser trobar una data al bell mig de la seva atapeïda agenda. Ara té feina en perspectiva però sap que pot tornar quan vulgui. L’esperem, li agraïm i l’admirem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s