Reescriure la història del cine

La Història del Cinema s’ha escrit a partir d’uns quants títols i del criteri estètic dels especialistes. Primera objecció: no tots els films van sobreviure al menyspreu cultural que va patir el cinema dels orígens. Segona objecció: la història del cinema no és només la de les pel·lícules, sinó la de tot el que les envolta.

Aquests comentaris venen a to de dos fets recents. Molts espectadors de l’Aula de Cinema vam sortir bocabadats de la projecció d’Algol. La tragèdia del poder, un film també inclòs en la retrospectiva que la Filmoteca de Catalunya dedica al període de Weimar. Aquest film, retirat de circulació fins que el FilmMuseum de Munich el va restaurar el 2011, obliga a repensar la història del cinema expressionista. Es va estrenar pocs mesos després d’El gabinet del Dr. Caligari i els decorats tenen la mateixa força dramàtica basada en les llums i les ombres. Hi ha, a més, elements de ciència ficció, com Una dona a la Lluna, un pacte amb el diable –com a Faust–, un descens a l’infern de les mines –com a Carbó–, un món estratificat en classes socials que viuen a la superfície o al subsòl, com a Metropolis, i un personatge amb ínfules totalitàries com Nosferatu o El Dr. Mabuse.

Ens trobem, doncs, davant un veritable compendi de l’expressionisme alemany que, paradoxalment, no figura a les seves Històries canòniques. Lotte Eisner no l’inclou a La pantalla demoníaca, i si Siegfried Kracauer l’hagués vist, hauria subratllat amb més força la teoria sobre les premonicions del nazisme que proposa a De Caligari a Hitler. Només fa dos anys que, gràcies a la iniciativa d’una filmoteca, Algol. La tragèdia del poder ha tornat a la llum per il·luminar el cinema expressionista alemany des d’una perspectiva que mai més no tornarà a ser la mateixa.

Per altres motius, els films de Manolo Escobar, recentment traspassat, tampoc no han format part dels cànons estètics de la Història del Cinema. Cal reivindicar, però, que de les deu pel·lícules més taquilleres del cinema espanyol dels anys seixanta, dues són coproduccions de Sergio Leone i sis són musicals interpretats pel cantant de Mi carro, alguns dels quals amb més de quatre milions d’espectadors. Poca broma, i més encara en temps com els d’ara, en què es valora el màrqueting mentre el públic deserta de les sales. Els films de Manolo Escobar no passaran mai a la història de l’estètica cinematogràfica, però són un magnífic exemple dels temps en què el cinema va ser el gran espectacle popular del segle XX. I això també és Història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s