La Filmoteca ha acollit, un cop més, l’homenatge que l’Acadèmia del Cinema Català ret a la personalitat guardonada amb el Goya d’Honor. Enguany, la distinció de l’Academia de las Artes y de las Ciencias Cinematográficas de España havia recaigut en Concha Velasco. Des de la seva entrada a l’edifici del Raval, la protagonista de tantes i tantes pel·lícules populars del cinema espanyol va ser aplaudida pels espectadors que feien cua des de mitja hora abans de la sessió. Ella s’hi va apropar, va signar autògrafs i es va comportar com el que és, una estrella disposada a compartir la seva popularitat amb el públic.
Actriu des dels 15 anys, es va consagrar amb Las chicas de la Cruz Roja (1958) i va saltar a la fama amb La chica yeye que cantava a Historias de la televisión (1965). Conjuntament amb Manolo Escobar, ha protagonitzat pel·lícules que van superar els tres milions i mig d’espectadors i ha treballat al costat dels rostres més populars del cinema espanyol: Tony Leblanc, Alfredo Landa o José Luis López Vázquez, entre molts d’altres. Totes aquestes pinzellades biogràfiques van aparèixer a la presentació que va fer davant el públic, acompanyada per Isona Passola i Judith Collell, presidenta i vicepresidenta d’ambdues Acadèmies del Cinema. No hauria calgut que cantés per ficar-se al púbic a la butxaca, però va fer-ho i la sala Chomón, plena de gom a gom, va agrair-ho.
També va rebatre les opinions del ministre Montoro sobre la qualitat del cinema espanyol i va reivindicar els ponts professionals que ella sempre ha mantingut entre Madrid i Barcelona, especialment en l’àmbit del teatre. Al llibre de signatures de la Filmoteca, va escriure: “Visca Catalunya”. I a l’hora de triar un film per al seu homenatge no va dubtar: Pim, pam, pum, ¡fuego! En aquest drama dirigit per Pedro Olea el mateix any que moria Franco, Concha Velasco interpreta una corista de la postguerra mantinguda per un estraperlista i enamorada d’un maquis interpretat per Josep Maria Flotats. Vaig tenir la sort de veure el film al seu costat i de compartir els comentaris que feia sobre les seves escenes favorites d’aquest canvi de registre a la seva carrera i per desfer-se en elogis de la interpretació de Fernando Fernán Gómez a la dramàtica escena final. La generositat és una altra de les qualitats d’aquesta convidada extraordinària que hem tingut ocasió d’acollir a la Filmoteca. No debades, és història vivent del cinema espanyol.