Al mateix temps que el festival “Cinespaña” de Toulouse ha dedicat un homenatge a la Filmoteca de Catalunya arriba la notícia de la mort de Carlo Lizzani. Una mort tràgica, violenta i desesperada, molt semblant a la de Mario Monicelli, un altre dels darrers pilars d’aquell gran cinema italià que ja és història. El públic de Toulouse, convocat a la sala gran de la Cinémathèque local, ha pogut veure cinc programes de la nostra Filmoteca amb obres de Segundo de Chomón, Jacinto Esteva i materials del període republicà, a més dels llargmetratges Vida en sombras i Reborn, recentment restaurats pel nostre Centre de Conservació i Restauració.

Lizzani és l’autor de grans films, com Achtung banditi, Cronache di poveri amanti o Il proceso di Verona, però també va estendre les seves activitats professionals com a realitzador a l’escriptura d’una Història del cinema italià, la direcció de la Mostra de Cinema de Venècia i un film, Celluloide, que evocava el rodatge de Roma, citttà aperta. Lizzani era un fill directe del neorrealisme, un contemporani d’aquell Pasolini assassinat i ara ressuscitat per a noves generacions de públics a través d’una exposició i una retrospectiva. Un exemple de la importància del cinema com a mecanisme de preservació de la memòria.

Aquests dies, a Toulouse, s’ha parlat de la feina de les filmoteques, la d’allà i la d’aquí, dels criteris de programació i dels públics que mantenen la vigència de l’espectacle cinematogràfic. Vida en sombras, el llargmetratge de Llobet Gràcia, és un exemple d’amor al cinema en una clau radicalment moderna per a la seva època. Lizzani també va treballar en diversos sectors, el de la creació, el de la recerca i el de la difusió, a fi de preservar un riquíssim patrimoni cinematogràfic. D’aquell gran cinema italià ja no en queda ningú: Pasolini, Fellini, Antonioni, Visconti, Rossellini, Zavattini i ara Lizzani. Resten tanmateix les seves pel·lícules. I la obligatorietat de preservar-les per a futures generacions.