La butaca de Joan Brossa

Per què hi ha una butaca de color vermell al mig de la sala Chomón, on predomina el negre? És la butaca d’en Brossa. Si us apropeu, veureu que hi ha una placa commemorativa de Círculo de Lectores que certifica l’homenatge. Però, per què Brossa? Molt senzill. Més enllà de la seva cinefília, quan la Filmoteca de Catalunya tenia la seva sala de projeccions a la Travessera de Gràcia, al costat de l’estudi del poeta, ell hi anava cada tarda i sempre seia a la mateixa butaca. Tothom ho sabia i ningú no hi gosava seure. Quan la Filmoteca es va traslladar a l’avinguda de Sarrià, el 1992, aquella butaca de fusta no va anar al cinema Aquitània però allà seguia havent-hi una butaca d’en Brossa, gairebé convertida en llegenda. Al traslladar-nos a la nova seu del Raval, hem fet com a The Man who Shot Liberty Valance: hem imprès la llegenda i hem entapissat una de les butaques de vermell perquè, com a poema visual, perpetués l’homenatge al poeta que tant present havia tingut el cinema clàssic a la seva obra.

Per aquest motiu, quan la Fundació Brossa ens va proposar fer un cicle de projeccions, no vam tardar ni un minut en posar-nos d’acord. Un acord que, finalment, s’ha reflectit en tres programes que abasten dues adaptacions de guions o obres seves –Foc al càntir i Entreacte–, dues de les seves col·laboracions amb Pere Portabella –No compteu amb els dits i Umbracle– i una antologia de les seves preferències cinematogràfiques compilades pels professors Fèlix Fanés i Joan M. Minguet. Hi ha assistit un públic nombrós i fidel, gairebé còmplice. Han estat pocs els espectadors que han abandonat la sala perquè no sintonitzaven amb l’imaginari cinematogràfic de Brossa. D’altres, en canvi, han gaudit de la transversalitat d’una obra literària i plàstica que té el cinema com a cruïlla.

Tots els ponents han explicat sucoses anècdotes que reflecteixen la personalitat del poeta. Potser la més significativa és la d’un sopar en un restaurant de Cannes, camí d’una visita a Picasso, en què Brossa va dir que no volia res de la carta i va treure de la butxaca un entrepà de truita embolicat amb un diari tacat d’oli. La seva personalitat, crítica i directa, també el va fer ser poc complaent amb el resultat d’algunes de les pel·lícules en les quals va col·laborar. A totes, tanmateix, les seves empremtes són evidents. També ho són, també hem volgut que hi siguin, a la butaca de la sala Chomón. Porta el seu nom, però ja no li està reservada en exclusiva. Cada espectador que, espontàniament, hi seu, li ret un homenatge suplementari davant la pantalla blanca on es produirà la màgia del cinema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s