Inèdits, versions i filmoteques

La recent recuperació i restauració de Too much Johnson és una gran notícia, perquè posa a la llum el treball de restauració de les filmoteques –en aquest cas l’Eastman House de Rochester– i treu a la llum un dels molts treballs inacabats d’Orson Welles. El cineasta es va anticipar a Citizen Kane amb aquesta peça de quaranta minuts filmada com a preàmbul dels tres actes de la seva adaptació d’una comèdia de William Gilette estrenada en un teatre de Connecticut l’estiu del 1938. Els actors, dalt de l’escenari, havien d’interactuar amb les escenes prèviament rodades, però l’experiència va restar inèdita perquè el teatre no disposava del projector adequat i l’obra no va estar més de dues setmanes en cartell. Setanta-cinc anys més tard, aquestes imatges que parodien el burlesque del cinema mut han aparegut en un magatzem de la mateixa ciutat italiana, Pordenone, on a primers d’octubre es projectaran al festival més important del món sobre cinema mut.

Welles va repetir la mateixa experiència, projectar cinema dins una obra de teatre, en diverses ocasions,però cap d’aquests materials s’ha conservat. Too much Johnson és una excepció que al mateix temps destaca amb llum pròpia en un magma de pel·lícules inacabades o mai no exhibides i de versions múltiples de determinats títols. D’aquests casos  se’n va parlar al simposi sobre Multiversions que a l’abril va tenir lloc a la Filmoteca de Catalunya amb motiu del darrer Congrés de la FIAF. A l’exposició sobre aquest tema, que encara es pot veure a la seu del Raval, hi ha nombrosos exemples de com els productes cinematogràfics es modifiquen en funció de l’audiència. La còpia de Metropolis trobada fa poc a l’Argentina, amb escenes inèdites a la versió difosa internacionalment, n’és un exemple que impulsa a reflexionar sobre si la versió més llarga és sempre la millor o si cal respectar la decisió de directors i productors sobre la que ells consideren “definitiva”. És sobre aquests criteris que cal abordar les restauracions.

Es pot parlar de “versió original” d’una pel·lícula quan, tornant a l’exemple de Welles, n’hi ha cinc de catalogades de Mr. Arkadin? Charles Chaplin, un altre dels grans cineastes, refeia periòdicament les seves pel·lícules i obligava a destruir les anteriors, com si mai no haguessin existit. Insatisfet amb  treball de Josef Von Sternberg com a director, tampoc no va deixar que s’estrenés la seva producció The seagull i, ara per ara, no hi ha notícies que hagi sobreviscut. Welles, en canvi, va donar per desapareguda la còpia de Too much Johnson que ara ha sortit a la llum gràcies a la consciència que el cinema és un patrimoni cultural que cal preservar. Aquesta tasca correspon a les filmoteques i cada pel·lícula que es rescata de l’oblit o de l’amenaça de destrucció és un motiu d’orgull i de satisfacció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s