A l’agost, Tomàs Mallol hauria fet 90 anys, però el patrimoni cinematogràfic que ell havia començat a col·leccionar als anys seixanta es remunta molt més enllà d’un segle enrere. Tots els aparells que havia atresorat per documentar la història de la imatge en moviment s’havien exhibit públicament, primer i per iniciativa pròpia, a Torroella de Fluvià –on residia– i, a partir de 1998, al Museu del Cinema, sorgit de la iniciativa de l’ajuntament de Girona. Des de llavors, aquesta institució s’ha convertit en un referent de la preservació de la Història del Cinema, i així van poder constatar-ho el centenar de representants de cinemateques de tot el món que, fa dos mesos, el van visitar amb motiu del Congrés de la FIAF organitzat per la Filmoteca de Catalunya. Els comentaris dels experts van ser unànimement elogiosos.

Personalment, el primer cop que vaig coincidir amb Tomàs Mallol em va reprendre en públic per confondre el Kinetoscopi amb el Kinetograph. Lamentable error, des del moment que ambdós aparells separen el consum individual de les imatges de l’exhibició col·lectiva a la qual Edison es va afegir després de l’èxit dels Lumière i sense llavors saber, ni l’inventor nord-americà ni el col·leccionista català, que el cinema del segle XXI tornaria als seus orígens, a la projecció domèstica o en aparells portàtils, en detriment de les sales de cinema. El meu retret a Mallol s’adreçava, en canvi, contra l’excessiu determinisme d’una presentació de la Història de les il·lusions òptiques que ja trobava en la caverna de Plató un precedent del cinematògraf.

Més enllà d’aquests debats especialitzats, Mallol era un home sempre charmant, de conversa amable i trufada d’anècdotes no exemptes d’ironia. S’havia introduït en el món del cinema a través dels films amateurs que va dirigir amb entusiasme, i competia amb Delmiro de Caralt en aquesta matèria, i també en la del col·leccionisme. Els seus respectius patrimonis estan ara en mans d’institucions públiques: el Museu del Cinema de Girona i la Filmoteca de Catalunya. El darrer cop que vaig ser-hi, preparant l’esmentada visita dels congressistes de la FIAF, vaig coincidir-hi amb Elías Querejeta. Pocs dies després de la mort del productor d’El espíritu de la colmena, també ens ha deixat el fundador del Museu. Desapareixen les persones però els seus llegats, ja siguin les pel·lícules o els aparells que els van donar vida, persisteixen gràcies a l’afany dels que creuen en el que fan.