“Elías Querejeta i jo érem amics”, diu Víctor Erice en una entrevista recent sobre el productor d’El espíritu de la colmena, probablement la millor pel·lícula del cinema espanyol de tots els temps. La discrepància entre tots dos va sorgir arran de la imposició per interrompre el rodatge d’El Sur quan el director encara volia fer-ne una segona part. Així, tanmateix, s’escriu la història del cinema i aquesta és, realment, la figura d’un productor. D’un veritable productor, com va ser-ho Querejeta, capaç de prendre decisions tan creatives com doloroses, tant a l’hora d’apostar per un projecte, com de triar-ne l’equip tècnic i artístic o per decidir la millor trajectòria comercial per a cadascuna de les desenes de pel·lícules que van sorgir de la seva “factoria”. Totes portaven etiqueta amb denominació d’orígen.
La carrera del productor de La caza va nèixer en el context dels seixanta, quan tothom volia ser director. Ell va optar per produir a molts d’aquells cineastes que tenien fusta d’”autors”: de Carlos Saura al mateix Erice o Francisco Regueiro, passant per Manuel Gutiérrez Aragón. Eren els temps del franquisme i les seves baralles amb la censura es compensaven amb guardons obtinguts als festivals internacionals gràcies, en bona part, a la càrrega política d’uns films que utilitzaven la metàfora com a instrument de denúncia. El coratge i la coherència van ser dues de les millors qualitats de Querejeta.
Un dels films produïts per ell, l’extraordinari El desencanto, va donar el tret de sortida a la transició vers una democràcia que li va fer canviar de companys de viatge, però no d’estratègia. D’aquella nova fornada en van sorgir la seva filla Gracia, Montxo Armendáriz o Fernando León de Aranoa i, tan aviat va començar el segle XXI, va apostar pels documentals de Javier Corcuera i Eterio Ortega, amb un sòlid compromís, com a basc que era, contra el terrorisme d’ETA. Fràgil de salut, els darrers anys va decrèixer la seva activitat però sense mai allunyar-se del seu món, que era el cinema. El darrer cop que el vaig veure, de fet, fa uns pocs mesos, al Museu del Cinema de Girona, envoltat dels objectes que li van despertar la il·lusió pel seu ofici des que va veure un film de Chaplin projectat en un llençol blanc. Properament, la Filmoteca li retrà l’homenatge que es mereix.