Tutto Pasolini

Pier Paolo Pasolini va ser molt més que un cineasta, que un gran cineasta. Poeta, novel·lista i assagista, es va erigir en la veu de la consciència social de la Itàlia dels seixanta i setanta. La seva militància homosexual i una postura crítica amb la mateixa esquerra prop de la qual s’alineava ideològicament el van convertir en una referència particularment punyent contra una societat que evolucionava vers el consumisme més desaforat. Aquesta postura també es manifesta en una obra cinematogràfica que arrenca de les cendres d’un neorealisme tardà i s’encamina vers la recerca, a través del mite, de societats tan arcaiques com pures.

©Cineteca di Bologna

El primer Pasolini situat darrera la càmera és el d’Accatone dels ragazzi da vita i el d’una Mamma Roma identificada amb la icona d’Anna Magnani. Després, en paral·lel a les radicalitats dels més joves Bertolucci i Bellocchio, arribaran la revisió dels mites d’Edipo Re i Medea, o les paràboles socials d’Uccellacci e uccellini, Porcile i Teorema, que carreguen contra el comunisme ortodox, l’antropofàgia i la família burgesa. Anne Wyazemski, una de les protagonistes d’aquest darrer film, em va explicar no fa gaire que la presència de Terence Stamp en el paper de l’àngel seductor va ser una imposició del productor. Pasolini, en realitat, volia un actor negre que hauria fet encara més evidents les seves intencions.

La “Trilogia de la vida” integrada per Il Decameron, I racconti di Canterbury i Il fiore delle mille e una notte va ser, en plena maduresa, un ingenu cant a la vida edificat sobre societats tan primitives com sexualment desinhibides, però els efectes que va provocar entre el públic occidental van ser paradoxalment contraris. És per aquest motiu que, a continuació, Pasolini va rodar Saló o le 120 giornatte di Sodoma com a revulsiva reacció. Va ser la gota que va fer vessar el got, una provocació que li costaria la mort, assassinat en circumstàncies tèrboles mai del tot aclarides.

Gairebé quaranta anys després de la seva mort, la Filmoteca recorda i reivindica Pasolini amb la projecció de tota la seva obra cinematogràfica: els films que va dirigir, alguns dels que va escriure com a guionista i també documentals sobre la seva figura. Paral·lelament, el CCCB ha coproduït una exposició sobre la Roma que el va acollir i que ell va reflectir en textos escrits i filmats. Durant uns mesos, Barcelona serà una ciutat impregnada del Pasolini polifacètic i lúcidament incòmode. Què hauria dit de la Itàlia contemporània? Quina hauria estat la seva actitud davant Berlusconi? A les seves pel·lícules, als seus escrits, ja hi és la resposta.

Programació del cicle “Pasolini, el cinema de poesia”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s