Els germans Lumière van rodar tres versions de Sortida dels obrers de la fàbrica i Edison venia còpies de The great train robbery amb un pla d’un cowboy que es podia muntar al principi o al final, a gust de l’exhibidor. Durant el cinema mut, el rodatge amb dues càmeres –i dos negatius– era una pràctica generalitzada. La irrupció del sonor va provocar el rodatge en paral·lel de diverses versions idiomàtiques i, més endavant, la implantació del doblatge. Les censures també han adaptat pel·lícules a les circumstàncies de diversos públics i les coproduccions dels anys seixanta van provocar variacions dins d’un mateix títol. Recentment, el vídeo i el DVD han permet difondre aquestes multiplicitats, a les quals s’hi afegeixen els “director’s cut” o les mateixes restauracions de les cinemateques.
Esperem que tots aquests elements, també recollits en un llibre que reuneix diversos experts internacionals, contribueixin a la reflexió sobre una sèrie de preguntes: Quantes versions d’una pel·lícula s’amaguen sota un mateix títol? Quines versions cal conservar? Què restaurar si hi ha més d’una versió d’un mateix film? Cal mostrar les còpies de treball? Totes elles afecten directament a les filmoteques i arxius però, a la vegada, es poden sintetitzar en una altra qüestió gairebé filosòfica: De què parlem quan parlem de la versió original d’una pel·lícula?