Temps era temps, el de la dictadura franquista, la Setmana Santa obligava les cartelleres del país a projectar pel·lícules bíbliques i religioses, pèplums i drames com Ben Hur o La túnica sagrada, d’acord amb el tarannà de l’època. Temps era temps, el de les acaballes d’aquesta mateixa dictadura, que la censura va esdevenir particularment grotesca. Els ciutadans sabien llavors de l’existència de determinades pel·lícules de caire polític, eròtic o religiós que triomfaven a l’estranger però tenien prohibit creuar la frontera que llavors ens separava de les democràcies occidentals.

A la Filmoteca hem volgut unificar aquests dos fenòmens amb una programació de Pasqua integrada per alguns d’aquells films que, fa quaranta anys, calia veure a l’altra banda de la frontera. Empresaris catalans i francesos van organitzar projeccions a Andorra, Ceret o Perpinyà destinades a posar a l’abast dels catalans els films de grans autors com Pasolini, Kubrick, Bertolucci, Visconti, Bergman, Fellini, Woody Allen o Robert Altman. Projectem sis d’aquests títols encapçalats per la seva icona: Last Tango in Paris, una gran pel·lícula que va molt més enllà de la frívolament popularitzada “escena de la mantega”.

Vist llavors, aquest fenomen sociològic tenia un punt de morbós, també de patètic. Haver de creuar la frontera per accedir a la cultura era un indicatiu de les nafres que provoca una dictadura. Enrique Rubio, periodista sensacionalista, ho va sintetitzar precisament amb un article titulat La romeria del pecado. L’hem volgut recuperar per etiquetar aquest cicle que vol ser un homenatge al bon cinema que va estar en llista d’espera democràtica, i també un recordatori –per als qui ho vam viure– i una advertència –per als més joves, als quals els pot resultar difícil de creure– de la misèria cultural i social que imperava en aquest país no fa tant de temps.

Cicle La romeria del pecat