El debat sobre la funció de la crítica cinematogràfica i la seva incidència sobre el públic no és nou ni unívoc. N’acabem de viure un nou episodi amb Los amantes pasajeros, el darrer film d’Almodóvar. Les crítiques han estat unànimement negatives, gairebé ofensives en alguns casos i, en canvi, la pel·lícula ha batut rècords de taquilla. La lectura fàcil és que el públic no llegeix les crítiques o que, simplement, no en fa cas. Una altra de més complexa es que, malgrat tot, el nom d’Almodóvar està per damunt d’aquestes discussions.
La divergència entre crítica i públic també es manifesta amb el cicle Els millors films de l’any, que programem a la Filmoteca. L’integren les pel·lícules preferides pel crítics de cinc publicacions especialitzades, i moltes venen avalades per premis en prestigiosos certàmens internacionals. Quan es van estrenar a les sales, la majoria no van ser grans èxits de públic. En canvi, repescades a la Filmoteca, un any més tard, atrauen un gran nombre d’espectadors. L’Apollonide, Take Shelter i La guerre est declarée, projectades les darreres setmanes a la sessió de diumenge de les set de la tarda, han omplert de gom a gom la sala Chomón i una part del públic, fins i tot, aplaudia al final de la sessió.
La mecànica de l’exhibició comercial contemporània, amb moltes còpies en poques setmanes a la cartellera, limita el poder d’incidència de la crítica. El temps que passa fins que repesquem aquests títols a la Filmoteca fa que funcioni el boca-orella i se sedimentin les opinions sobre Faust, El cavall de Torí, Les herbes folles, Le Havre o Moonrise Kingdom, ja convertits en petits clàssics quan els projectem a les sales Laya o Chomón. Després d’un parèntesi, hi haurà una segona part d’Els millors films de l’any que inclourà títols que encara són vius a la cartellera comercial. Un d’aquests films serà Skyfall, el darrer capítol de la nissaga James Bond, i aquí hi haurà unanimitat entre els crítics que l’han votat, el públic que va omplir les sales i el que, de ben segur, també vindrà als passis de la Filmoteca..
Jo afegiria el poder que pel públic té agrupar les pel·lícules en cicles. “Les millors pelis de l’any” no necessita pel públic ni llegir la crítica ni saber res d’ella. Aquest fet no existeix a les sales comercials on les pelis lluiten l’una amb l’altre. Evidentment el fet que siguin programada per la marca “Filmoteca” afegeix el concepte de “bona”. Jo ja m’he quedat dues vegades fora 🙁
Julio, gràcies pel teu comentari! Sentim que t’hagis quedat dos cops fora….