Alberto García-Alix, Premio Nacional de Fotografía, ha passat per la Filmoteca per explicar que volia estudiar cinema però li ho va impedir el fet de lliurar els papers de la matrícula amb un dia de retard. Llavors es va decantar per la fotografia –“l’única cosa que sé fer, a més de rentar plats”, explica– i, després d’exhibir la seva obra arreu del món, des de fa uns anys compagina la imatge estàtica amb el moviment plasmat a diverses peces audiovisuals que s’han projectat a la Filmoteca simultàniament amb l’exposició Autoretrat a La Virreina-Centre de la Imatge.

Els seus treballs audiovisuals també ho són d’autoretrats. Des de la presència de la seva veu, inconfusible, fins a les imatges que, en molts casos, reflecteixen la seva pròpia imatge, la trilogia dels Tres vídeos tristes (2006) o De donde no se vuelve (2008), la seva obra mestra, es fan ressò d’una veu interior que contrasta, dialècticament, amb imatges del passat i de futur. “No és fàcil retratar amics quan saps que els queden dos mesos de vida”, afirma l’autor d’unes fotografies on l’espectre de la mort sorgeix de xeringues, culleretes i agulles.

García-Alix ha tornat d’aquest món que les seves fotografies, sempre en blanc i negre, han fixat en el temps mentre els vídeos –imatges en moviment– parlen d’un present rodat a París o a la Xina, universos distants alhora que oberts a la reflexió i a la creació. Dins les fronteres cada cop més difoses entre el museu i la sala de cinema, per a la Filmoteca de Catalunya ha estat un plaer –i un honor– acollir Alberto García-Alix i Nicolas Combarro –col·laborador proper i comissari de les seves exposicions– en un parell de sessions memorables que corroboren el paper transversal del cinema, aquest cop a través de la fotografia, el seu antecedent històric, però també l’essència d’un poder, el de les imatges, que els és comú.