Abans de l’estiu vam retre homenatge a l’Anna Lizaran, La Lizaran. Ho vam fer amb la part de la seva trajectòria que ens corresponia, la cinematogràfica, tot i ser conscients que també hi havia la immensa, inexpugnable, obra teatral de qui és, sens dubte, és una de les grans dames de l’escena catalana.

La preparació de l’homenatge se la va prendre amb una falsa modèstia i indissimulada satisfacció i va triar, com a projecció central, la filmació televisiva de la versió d’Arsènic i puntes de coixí, que havia estat la seva única incursió en la direcció escènica. La veritat es que l’assistència de públic va ser mes aviat escassa, però hi eren tots els “seus”: Ventura Pons, Sergi Belbel, Lluís Pasqual, Rosa Vergés, Rosa Novell, Antoni Verdaguer… I ella, des de l’escenari, va estar esplèndida en el paper de diva intimidada per uns afalacs que jutjava excessius. Va ser una vetllada inoblidable. Una mostra mes de la grandesa d’una actriu que havia aconseguit fer oblidar Sofía Loren a Una giornata particolare i que, darrerament, m’havia impressionat amb Agost. Llavors, al juny, ja estudiava el paper de La bête i en parlava amb autèntic entusiasme. La salut li va fallar abans de l’estrena, però sempre ens quedarà la possibilitat de somniar quin partit li hauria tret a aquell personatge que semblava fet a la seva mida.

Amb la seva mort, ja només ens queda el record de les obres interpretades i de les pel•lícules que va fer, amb un ventall que anava des de la protagonista de Forasters fins a l’àvia d’Herois. El seu pas per la Filmoteca, puntual i col·lateral, però sentit i merescut, va ser tot un honor per a nosaltres.