Ha mort José Luis Borau. No per esperada, la notícia deixa de ser amarga, perquè l’autor de Furtivos era un d’aquells personatges que enriquien a tots els qui l’envoltaven. La seva obra cinematogràfica és reduïda en quantitat però densa en continguts. Director, guionista i productor, feia les pel·lícules a la seva mida i, en aquest sentit, eren el reflex d’un món tortuós expressat a traves de personatges incestuosos o solitaris. Les seves nul·les concessions a la taquilla espaiaven, d altra banda, els pocs films que va realitzar, però ell omplia aquests buits amb múltiples activitats.
Els darrers anys de la seva vida va acumular merescuts premis i homenatges, però era en la soledat o entre amics molt propers on es trobava més a gust per comentar possibles projectes que mai no faria o aventures editorials que només responien als seus gustos personals. La seva obra cinematogràfica ha estat ben estudiada, des del pioner treball de Carlos Heredero al molt recent llibre de Bernardo Sánchez Salas, però les activitats de Borau desborden tots els marges en proporció a la seva inabastable personalitat. Membre de les Reials Acadèmies de la Llengua i de Belles Arts, va ser també president de la SGAE i autor de nombrosos relats que publicava periòdicament. Indubtablement, la Filmoteca de Catalunya li retrà un homenatge, però sempre ens quedarà la convicció de que serà tan merescut com insuficient. Borau era un pont insubstituïble entre la pràctica i la teoria, l’actualitat i la història, el cinema i d’altres expressions de la cultura i, per tots aquests motius, deixa un buit insubstituïble, en el terreny professional però també en el personal.