Marco Bellocchio ha inaugurat la retrospectiva que li dedica la Filmoteca de Catalunya amb un regal de luxe: la preestrena de la seva darrera pel.licula. Bella addormentatta parteix d’un fet real, un polèmic cas d’eutanàsia esdevingut a Itàlia fa tres anys, per explorar les reaccions de l’església catòlica, la medicina o la política. “És un film fet des de la passió, però sense intolerància i sense cap pretensió d’objectivitat. Des d’una postura laica, jo tinc fe en la vida i m’ha sorprès agradablement que molts catòlics s’hi hagin apropat amb voluntat de diàleg i sense cap rebuig preventiu”.

Amb una llarga filmografia a les seves espatlles, que arrenca als anys seixanta amb una competència directa amb Bernardo Bertolucci, el director de Nel nome del padre mira enrere sense rancúnia però admet que, amb el temps, ha superat el caràcter nihlista i autodestructiu del seu polèmic debut amb I pugni in tasca. La psicoteràpia li ha estat de gran ajut “i va arribar després de la desil·lusió que implica ser conscient que no és possible canviarel món”.

Superat aquell trauma juvenil, Bellocchio encara ara conjuga la psicoanàlisi i la política com els grans pilars de la seva obra, però sempre des d’una perspectiva personal i amb una voluntat d’aprofondiment, des del moment que “en el terreny del reportatge i la immediatesa, la televisió resulta imbatible”.

Bona part de la filmografia del director de La Cina è vicina o Vincere es podrà veure a la Filmoteca de Catalunya fins a principis de desembre des de les directrius marcades per Bellocchio en el seu intens pas per Barcelona. Després de voler visitat la Sagrada Familia i en veure la sala Chomón plena de gom a gom per gaudir de Bella addormentatta, va reconèixer que l’ofici de cineasta integra l’actor, el pintor o el poeta que en algun moment ell mateix va voler ser. “Fer cinema implica lluitar i estimar i, tal com diu Woody Allen, si jo no fes cinema, seria al manicomi”.