Les cartes de l’escriptor

Sabut és que a la majoria d’escriptors no els agraden les adaptacions al cinema de les seves novel·les. Eduardo Mendoza no és una excepció i, per aquest motiu, hem arribat a una solució salomònica. Nosaltres projectem els films basats en algunes de les seves novel·les i ell ha triat vuit de les seves pel·lícules favorites que, durant les properes setmanes, es podran veure a la Filmoteca. Fa uns mesos, ja li vam proposar un joc similar a Bigas Luna i tota la seva filmografia s’emmirallava amb títols que hi dialogaven més o menys explícitament. La selecció de Mendoza ha estat més oberta: vuit films de la seva lliure elecció que van des de The Big Parade a The Man who Shot Liberty Valance. A la presentació del cicle ens va donar algunes pistes que sintetitzo:

  • No és una selecció òbvia. Busca sorprendre.
  • No hi ha cap títol posterior a 1966. Corresponen tots, per tant, a la seva etapa de formació com a narrador literari.
  • No hi ha films amb una voluntat artística explícita.
  • Malgrat el sentit del humor de l’autor d’El enredo de la bolsa y la vida, a la selecció predominen els drames i les tragèdies.
  • Per a qui vulgui saber els motius específics de cada pel·lícula, ell mateix les explica en breus vídeos enregistrats per a aquesta ocasió.

Interrogat per Octavi Martí, Mendoza va delimitar escrupolosament les fronteres entre la literatura i el cinema:

– Les tècniques d’escriptura són diverses. Per aquest motiu, no s’ha sentit mai temptat per l’escriptura dels guions. Fins i tot va arribar a rebutjar una proposta de Pedro Almodóvar.
– No redacta pensant en imatges. No posa rostre als seus personatges literaris. Li costa imaginar-se qui els podria interpretar a la pantalla.
– S’identifica amb una generació d’escriptors catalans marcats pel cinema: Marsé, Terenci Moix, Vázquez Montalbán. Tots ells van recórrer a la novel·la per explicar històries com les que havien gaudit a la pantalla.
– Les seves novel·les són cares per ser adaptades al cinema. D’aquí la seva decepció davant alguns dels films que ho han intentat.

Dit això, l’autor de La ciudad de los prodigios es revela com un gran cinèfil. Parla amb autoritat del grans clàssics del cinema i no tremola a l’hora de dir que Kubrick no li agrada gens. També s’ha sentit decebut d’alguns films que ha tornat a veure però sempre ha tingut clar que la seva pel·lícula fetitxe, la que el va marcar a la seva infantesa, és The Three Caballeros, de Walt Disney. I, a la seva presentació, va dir: “Bambi no era cursi. Ho eren els que ploraven amb Bambi”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s