Terenci Moix va entronitzar el dia que va morir Marilyn Monroe com una frontera generacional. Ara fa cinquanta anys d’aquella nit en què van trobar l’actriu, nua i sense vida, al seu llit. El diagnòstic va ser de sobredosi de barbitúrics, però el cas ha restat obert a tot tipus d’especulacions. El dia que va morir l’actriu, va néixer el mite. O, si més no, el mite es va sobredimensionar. Andy Warhol la va equiparar a Mao Tse-tung, la Coca Cola i les sopes Campbell com una de les icones del segle XX. I si cal resumir tota la seva carrera cinematogràfica en una sola escena, indubtablement seria la de Seven Years Itch, quan el vapor d’una claveguera li fa volar les faldilles prisades d’un vestit blanc que ha fet història.

El mite li ha fet un flac favor a l’actriu. I estem parlant de la protagonista de Gentlemen Prefer Blondes, Some Like It Hot o The Misfits, a més d’aparicions destacades a All about Eve i The Asphalt Jungle. Poca broma. O, si més no, un respecte. El respecte que, un aniversari de la seva mort rere l’altre, es nega al mite carregat de morbositat que alimenta la premsa cinematogràfica de l’agost. Enllaunada com una sopa Campbell, Marilyn Monroe és consumida periòdicament com la víctima innocent d’un Hollywood sense escrúpols que la va conduir a un suïcidi mai no provat. La sospita d’un assassinat derivat de les relacions de l’actriu amb els germans Kennedy o d’una possible venjança preventiva de la màfia arrodoneix, finalment, una crònica de successos que sembla no tenir fi.

A la Filmoteca de Catalunya celebrem aquest agost els  centenaris de Gene Kelly i Sam Fuller. No hem esperat cap onomàstica per projectar una àmplia retrospectiva sobre Jacques Tourneur. No ens apuntem, en canvi, a la cerimònia necrofílica dels 50 anys de la mort de Marilyn. Temps hi haurà per revisar la seva filmografia. Reivindiquem l’actriu i els grans films que va interpretar, però rebutgem l’explotació sensacionalista del mite.