Actors, autors i gèneres

El centenari del naixement de Gene Kelly i Sam Fuller ens dóna peu a creuar la trajectòria d’un actor, un autor i diversos gèneres. El protagonista de Cantant sota la pluja va ser, abans que res, un actor. Kelly també va treballar darrere les càmeres, al costat de Stanley Donen o en solitari, però si ha passat a la història és per haver preferit com a parella de ball un fanal que  Fred Astaire. L’autoria de Fuller també està en entredit. Assalariat dels estudis de Hollywood per dirigir films de baix pressupost, va ser reivindicat pels cineastes de la Nouvelle Vague a la categoria d’autor. Godard, a Pierrot le Fou, li va fer dir que el cinema eren emocions i, anys més tard, quan Fuller ja no tenia lloc al neo-Hollywood dels vuitanta, va trobar a França el seu país d’acollida per culminar la seva trajectòria en clau de cinema negre, un dels seus gèneres preferits.

Kelly és al musical el mateix que Fuller és al policíac. Kelly, tanmateix, també es el protagonista d’una de les versions més emblemàtiques d’Els tres mosqueters, i l’obra del director de Corredor sense retorn també s’escampa pels territoris del cinema bèl·lic i del western. Els dos cineastes són fruit del classicisme de Hollywood i, alhora, objecte de reivindicació de la modernitat procedent de la Nouvelle Vague. Cahiers du Cinéma va decantar la balança de Kelly en favor del seu soci, Stanley Donen. Fuller, en canvi, va sortir amb el cap prou ben alt de la controvèrsia suscitada per l’ús de la violència a les seves pel·lícules. Els qui el van acusar de feixista, tanmateix, van haver de revisar l’adjectiu quan va denunciar el racisme a través d’un gos blanc que s’acarnissava amb víctimes negres.

Vaig conèixer Sam Fuller arran d’una visita seva a Barcelona. Li vaig fer una sola pregunta i va xerrar ininterrompudament durant una hora, la que m’havien concedit per a una entrevista. Escopia paraules com una metralladora mentre mantenia l’equilibri del seu cigar entre els llavis. Després, a l’ascensor d’un hotel, em va encanonar amb el dit al crit de: “Mans enlaire. Això es un atracament” I, tot seguit, va relaxar la conversa matisant: “Així comença una pel·lícula”. Així era Fuller. Com les seves pel·lícules. Gaudiu-les aquest estiu a la Filmoteca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s