Les anomenades tres B del cinema espanyol tenien els papers distribuïts de forma asimètrica. Buñuel era l’exiliat, l’autor surrealista d’Un chien andalou que després va anar a Mèxic per rodar melodrames comercials, que va recuperar la notorietat amb l’escàndol de Viridiana i que, els darrers anys de la seva vida, es va deixar absorbir pel cinema francès. Bardem, per la seva banda, va superar la censura franquista per portar a la pantalla el realisme socialista  que impregnava les severes imatges de Muerte de un ciclista o Calle Mayor. Berlanga, per últim, va començar de la mà de Bardem, amb Esa pareja feliz, a la inhòspita Espanya franquista del 1951. ¡Bienvenido, Mr. Marshall!, ja en solitari, va ser la seva carta de presentació d’un humor càustic extraordinàriament productiu per posar de manifest les contradiccions de la dictadura.

Aquesta actitud, fruit d’una família valenciana de la burgesia republicana, d’una aventura juvenil a la División Azul i d’un caràcter anarcoide capaç d’exasperar a parts iguals el franquisme i els seus companys de viatge comunistes, li va causar no pocs problemes al llarg de la primera part de la seva carrera. El temps i la col·laboració amb l’humor negre del guionista Rafael Azcona, però, certificarien una raó avalada per El verdugo, la seva gran obra mestra, o per l’èxit popular de La escopeta nacional i La vaquilla, revenges tardanes i viscerals contra el franquisme.

Nascut, professionalment, al bell mig de reivindicacions neorrealistes anacròniques en un cinema de cartró pedra, Berlanga es penedia, anys més tard, d’haver contribuït a liquidar el cinema clàssic rodat en estudis. Ell, en canvi, no predicava amb aquest exemple. El seu cinema era coral, basat en la força d’una troupe d’actors fidels i carismàtics –d’Amparo Soler Leal a José Luis López Vázquez–, en uns diàlegs incisius declamats com qui no diu la cosa i en uns plans-seqüència convertits en creatives escenes de la confusió.

Vaig tenir el privilegi de tractar personalment Berlanga en diverses ocasions. Era divertit, lúcid i càustic, com les seves pel·lícules. El darrer cop va ser amb motiu d’un curs en una universitat d’estiu a Andalusia. Es projectaven les seves pel·lícules i el cineasta les comentava als estudiants, com els “explicadors” als vells temps del cinema dels orígens. Aquella experiència –tot un luxe– és irrepetible, però durant les properes setmanes, tindrem l’obra complerta de Berlanga a les sales de la Filmoteca de Catalunya. Per passar una bona estona amb les seves pel·lícules i gaudir-les en la mesura que mereixen, sense que se’ls hi hagi fet tota la justícia que caldria.