Jorge Semprún i Costa-Gavras han compartit els guions de Z, L’aveu i Séction speciale, a més d’una llarga amistat. És per aquest motiu que els tributem un homenatge conjunt: al primer, de caràcter pòstum, i al segon per celebrar que es troba en plena activitat. De fet, Costa-Gavras s’ha vist obligat a ajornar la seva visita a la Filmoteca de Catalunya perquè es troba immers en la postproducció del llargmetratge que acaba de rodar.

De Semprún no només projectem alguns dels seus guions més representatius. També hem recuperat Les deux mémoires, la seva solitària però significativa incursió com a realitzador. Rodat el 1973, aquest documental aborda la guerra civil i l’exili des d’una perspectiva molt propera a l’autor de L’escriptura i la vida. El títol ja inclou un concepte que és clau en tota la seva obra, i la duplicitat de la memòria, en aquest cas, no es limita a les dues Espanyes de Machado sinó a les múltiples perspectives de la Història. Els testimonis de Santiago Carrillo, Federica Montseny, Dionisio Ridruejo, José María Gil Robles o l’abat de Montserrat aporten una polifonia que respon a les intencions del mateix Semprún quan, des de la pantalla, diu que fer un film polític implica escoltar totes les veus.

Dos dels testimonis inclosos al film van presentar-lo al públic que dimecres va acudir a la sala Chomón. D’una banda Carmen Claudín, filla de l’històric dirigent comunista expulsat del PCE al mateix temps que Semprún, es va identificar com la més jove de la cadena successòria de dones compromeses amb la cultura que Les deux mémoires encapçala amb Maria Casares i Núria Espert. Raimon, d’altra banda, va subratllar que la participació en un film d’aquestes característiques implicava un risc polític però també l’aprofundiment d’una amistat que, des de llavors, el va unir amb l’escriptor i cineasta.

Les deux mémoires va tenir una breu vida comercial a França i després de la mort de Franco es va projectar a les filmoteques de Barcelona i Madrid. Invisible des de fa temps, només hi havia una còpia disponible a la Cinémathèque Française que és la que, en suport digital, ara s’ha projectat a Barcelona. Hi ha, tanmateix, un projecte immediat de les cinemateques francesa, espanyola i catalana per preservar aquests materials i tota la memòria que contenen.