Com el Rick’s Café de Casablanca, la Filmoteca de Catalunya també té el seu pianista de referència. És el mestre Pineda; Joan per als amics i el doctor Pineda per als qui l’han conegut exercint la medicina. Aquesta va ser la seva professió durant molts anys, però la música li va robar el cor fa molt de temps, gairebé tant com quan va descobrir el cinema mut amb pel·lícules Pathé Baby que ja projectaven ombres en moviment amb un ritme que, des de la seva gestació, demanava la complicitat de la música.
No se si algú ha calculat quants cops ha actuat el mestre Pineda a la Filmoteca de Catalunya. Tants, en qualsevol cas, que pot considerar-la casa seva. Massa per no haver de justificar un més que merescut homenatge i, a més, per partida doble. D’una banda, per rebre l’Ona d’Or, el guardó honorífic que atorga l’associació CinemaNet com a reconeixement als valors humans associats al cinema. De l’altra, amb motiu de la publicació Els compositors de cinema a Catalunya (1960-1989), escrit pel professor Josep Lluís i Falcó i coeditat per la Filmoteca de Catalunya i Pòrtic.
A l’acte, presidit pel conseller de Cultura, el mestre Pineda va presentar dues seqüències amb música original seva i va seure al piano per acompanyar en directe el final de Sunrise, l’obra mestra de F. W. Murnau. A aquestes qualitats, ja conegudes, va afegir-hi, però, una brillant oratòria en el més pur estil del genuí humor català. Records familiars d’infantesa van deixar pas al descobriment de la música i a l’exercici d’una passió a la qual ell mateix va treure ferro al reconèixer que hauria hagut d’estudiar més i que els músics, al cinema, són els últims en arribar, amb presses i de vegades sense cobrar.
Pineda va emocionar el públic que omplia la sala Laya, primer amb les paraules i després amb la música. Es mereixia l’homenatge i el premi, però els aplaudiments que va rebre no eren, ni de bon tros, de comiat. D’aquí pocs dies serà present a la Filmoteca per acompanyar la retrospectiva de pel·lícules mudes de Fritz Lang. Les coneix de memòria i les viu amb la passió de qui té el do per captar el ritme de les imatges i transmetre’l amb la música. I, a diferència de Sam, el pianista de Casablanca, cada cop que li demanem que torni a tocar una determinada melodia, el mestre Pineda no es fa pregar. La seva és una nostàlgia no gens dolorosa. Més aviat tot el contrari.