La mà dreta de Bergman

Katinka_Farago(11)Després del seu pas per la Filmoteca de Catalunya, s’entén millor per què Katinka Faragó és qualificada com “la mà dreta de Bergman”. Va treballar-hi trenta anys, en catorze films com a script i tres com a cap de producció. Els primers inclouen obres mestres com El setè segell, Maduixes silvestres i Crits i murmuris. De la darrera etapa destaca la monumental Fanny i Alexander. La col·laboració va arrencar el 1955 amb Somnis, quan ella només tenia dinou anys i estava atemorida per la mala reputació que tenia el caràcter de Bergman, però es va perllongar fins a definir-lo com l’home que va canviar la seva vida. “El trobo a faltar”, va dir davant algunes fotos de rodatge perquè “era inimitable”. “Som lliures!”, va exclamar, en canvi, la seva filla el dia que va morir el cineasta, potser evocant aquelles llargues trucades telefòniques dels diumenges que l’allunyaven de la seva mare.

Poc acostumada a les entrevistes mediàtiques i a les presentacions en públic, Katinka Faragó coneix millor que ningú com treballava el mestre suec i acaba per revelar-ho. Escrivia els guions i preparava minuciosament els rodatges, fins al punt que quan va veure Ewa Frölin amb un vestit vermell que ell no havia triat per Fanny i Alexander va estar a punt d’aturar les filmacions d’aquell dia. Això no treia, en canvi, que quan l’operador d’El setè segell li va assenyalar una imprevista posta de sol amb núvols,  substituís els actors per tècnics i els rodés a contrallum en la cèlebre escena de la dansa de la mort.

sonata de otoño 1El punt fort de Bergman, però, eren els actors. L’esforç que va suposar emmotllar els cantants d’òpera de La flauta màgica a les necessitats d’un rodatge va provocar que Katinka Faragó fos promoguda de script a cap de producció. Va debutar en aquesta comesa amb Sonata de tardor, la confrontació entre els dos Bergman, Ingmar i Ingrid. El to quotidià amb que, el primer dia de rodatge, ella va oferir un cafè a la protagonista de Casablanca ja era per fer-li entendre que allò no era Hollywood. En canvi, quan l’actriu va comunicar que el seu càncer empitjorava, no va dubtar un segon en modificar el pla de rodatge perquè la Bergman acabés abans les seves escenes.

INGMAR BERGMAN
©Bengt Wanselius

El Bergman que Katinka Faragó ha conegut és molt divers del que intueixen els espectadors de la seva obra. Ella mai no va ser conscient que estaven creant obres mestres, però va gaudir de la seva complicitat en els moments difícils i també en els de joia. Ara queden els records i les pel·lícules i, per aquest motiu, quan una espectadora va confessar que acabava de descobrir el cineasta i pràcticament no n’havia vist cap, la script va deixar anar: “Quina sort poder-les veure de zero!”. Desconegudes o a redescobrir, quaranta de les seves obres desfilaran per les pantalles de la Filmoteca fins a finals d’agost per retre tribut a un dels grans artistes del segle XX. Un d’aquells pocs cineastes que, com Fellini, Godard, Welles i Bresson, van aconseguir que, durant els anys 60 i 70, el cinema fos artísticament comparable a la literatura de Joyce, la pintura de Picasso, una simfonia de Stravinsky i el teatre de Beckett.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s