La utopia compartida

Paolo Taviani va adquirir una expressió greu quan un periodista li va preguntar per què signava en solitari la direcció del seu darrer film, Una questione privata. El seu germà Vittorio, el seu còmplice en altres vint llargmetratges, va patir un accident que li va impedir participar en un rodatge a 2.300 metres d’alçada. Tot i això, van escriure conjuntament el guió i, periòdicament, Paolo li enviava els rushes de rodatge, que discutien per telèfon.

Paolo Taviani. Foto Óscar Fernández Orengo
                              Fotografia: Óscar Fernández Orengo

La seva recerca compartida d’una utopia que passa pel compromís polític continua, doncs, intacta. Als seus 87 anys, en plena forma, Paolo espera que la seva carrera cinematogràfica sigui tan llarga com la de Manoel de Oliveira, i així ho demostra el seu darrer film, estrenat a Barcelona com a punt de partida d’una retrospectiva pràcticament completa de la seva obra. Una obra que tira de la literatura de Pirandello, Tolstoi i Goethe per recórrer la història d’Europa dels darrers dos-cents anys amb una constant atenció vers els moviments socials.

 

“He tornat a fer un film sobre el feixisme perquè mai no hauria pensat que, a aquestes alçades, tornaria a veure com vol tornar a ressorgir, a Europa i als Estats Units”, va dir a la presentació d’un film que conjuga un triangle amorós i el dubte sobre la traïció sentimental amb un entorn històric que els germans Taviani han enriquit amb anècdotes personals. Fills d’un militant antifeixista, han evocat aquell període en diversos films, però la seva mirada també s’estén a la França postrevolucionària d’Allonsanfan o al viatge als Estats Units de dos artesans italians que acaben construint els decorats babilònics de la Intolerància de David W. Griffith.

Casat amb Lina Nerli Taviani, una dissenyadora de vestuari amb més d’un centenar de films a les seves espatlles, Paolo Taviani és un pou d’anècdotes que enllacen la revelació juvenil en veure Paisà a un cinema de Pisa amb la Palma d’Or de Cannes que un jurat presidit per Roberto Rossellini va atorgar a Padre Padrone; o la presència d’Isabella Rossellini com a protagonista d’Il prato amb l’amistat amb Martin Scorsese, que els va ajudar a difondre la seva obra als Estats Units; o la trobada que el mateix festival de Cannes va organitzar amb els tres germans que han guanyat la Palma d’Or: els Coen, els Dardenne i els Taviani. Com us ho feu? Era la pregunta recorrent i, al final, tot quedava en família.

La retrospectiva que els dediquem es perllongarà fins a mitjan maig, i Paolo Taviani qualifica d’excepcional que es puguin veure tots els seus films. No debades, per a la seva segona presentació davant el públic ha triat San Michele aveva un gallo, un film que a Itàlia no es va estrenar al circuit comercial; en canvi, un cine club de Lleó va convertir la seva cançó en un leit motiv de la lluita antifranquista. La utopia amb què somnien els germans Taviani toca de peus a terra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s