La mà dreta de Bergman

Katinka_Farago(11)Després del seu pas per la Filmoteca de Catalunya, s’entén millor per què Katinka Faragó és qualificada com “la mà dreta de Bergman”. Va treballar-hi trenta anys, en catorze films com a script i tres com a cap de producció. Els primers inclouen obres mestres com El setè segell, Maduixes silvestres i Crits i murmuris. De la darrera etapa destaca la monumental Fanny i Alexander. La col·laboració va arrencar el 1955 amb Somnis, quan ella només tenia dinou anys i estava atemorida per la mala reputació que tenia el caràcter de Bergman, però es va perllongar fins a definir-lo com l’home que va canviar la seva vida. “El trobo a faltar”, va dir davant algunes fotos de rodatge perquè “era inimitable”. “Som lliures!”, va exclamar, en canvi, la seva filla el dia que va morir el cineasta, potser evocant aquelles llargues trucades telefòniques dels diumenges que l’allunyaven de la seva mare.

Poc acostumada a les entrevistes mediàtiques i a les presentacions en públic, Katinka Faragó coneix millor que ningú com treballava el mestre suec i acaba per revelar-ho. Escrivia els guions i preparava minuciosament els rodatges, fins al punt que quan va veure Ewa Frölin amb un vestit vermell que ell no havia triat per Fanny i Alexander va estar a punt d’aturar les filmacions d’aquell dia. Això no treia, en canvi, que quan l’operador d’El setè segell li va assenyalar una imprevista posta de sol amb núvols,  substituís els actors per tècnics i els rodés a contrallum en la cèlebre escena de la dansa de la mort.

sonata de otoño 1El punt fort de Bergman, però, eren els actors. L’esforç que va suposar emmotllar els cantants d’òpera de La flauta màgica a les necessitats d’un rodatge va provocar que Katinka Faragó fos promoguda de script a cap de producció. Va debutar en aquesta comesa amb Sonata de tardor, la confrontació entre els dos Bergman, Ingmar i Ingrid. El to quotidià amb que, el primer dia de rodatge, ella va oferir un cafè a la protagonista de Casablanca ja era per fer-li entendre que allò no era Hollywood. En canvi, quan l’actriu va comunicar que el seu càncer empitjorava, no va dubtar un segon en modificar el pla de rodatge perquè la Bergman acabés abans les seves escenes.

INGMAR BERGMAN
©Bengt Wanselius

El Bergman que Katinka Faragó ha conegut és molt divers del que intueixen els espectadors de la seva obra. Ella mai no va ser conscient que estaven creant obres mestres, però va gaudir de la seva complicitat en els moments difícils i també en els de joia. Ara queden els records i les pel·lícules i, per aquest motiu, quan una espectadora va confessar que acabava de descobrir el cineasta i pràcticament no n’havia vist cap, la script va deixar anar: “Quina sort poder-les veure de zero!”. Desconegudes o a redescobrir, quaranta de les seves obres desfilaran per les pantalles de la Filmoteca fins a finals d’agost per retre tribut a un dels grans artistes del segle XX. Un d’aquells pocs cineastes que, com Fellini, Godard, Welles i Bresson, van aconseguir que, durant els anys 60 i 70, el cinema fos artísticament comparable a la literatura de Joyce, la pintura de Picasso, una simfonia de Stravinsky i el teatre de Beckett.

Prop de Hollywood

Cartell GGTerry O’Neal vivia a Europa i va marxar a Hollywood als anys setanta per fotografiar, de prop, les estrelles. L’exposició que hem dedicat a les seves imatges ha estat, de llarg, lamés vista en tota la història de la Filmoteca. A la següent, que ara inaugurem, invertim l’itinerari amb fotografies del moment en què Hollywood es va veure obligat a apropar-se a Europa. Els seus autors són els germans Claudi i Frederic Gómez Grau, nascuts a Cervera i propietaris d’un establiment fotogràfic al seu poble fins que, un bon dia, el cinema va passar per davant la seva porta i se’n van enamorar. Primer l’un i després l’altre, tots dos van treballar en més d’un centenar de pel·lícules que inclouen la majoria de les grans superproduccions rodades a l’Espanya dels seixanta i setanta. El seu llegat, més de sis mil fotografies, ha estat recentment donat pels seus hereus a la Filmoteca de Catalunya i hem volgut respondre a la seva generositat no només amb la preservació i catalogació del material sinó també amb una exposició que posa en valor la seva gran feina.

No era fàcil fer una selecció, però ha imperat un criteri: deu superproduccions internacionals a bastament il·lustrades amb les seves imatges. Poques fotografies però prou ampliades per valorar-ne l’espectacularitat i en un context ambiental que reproduís l’atmosfera d’un plató. O, si més no, la proximitat de l’espectador en una proporció similar a la manera com els germans Gómez Grau es van apropar a Sophia Loren, Charlton Heston, Ava Gardner, John Huston, Maggie Smith, John Wayne, Claudia Cardinale i Rita Hayworth, entre altres. Són estrelles captades en la proximitat, en Ava Gardner al seu apartament de Madrid (55 días en Pequín)©Fons Gómez Grau. FdCactituds quotidianes com les que també va aconseguir Terry O’Neal. Ell em va explicar que fotos com aquestes ja no es poden fer en l’actualitat. Agents artístics i filtres de tota mena controlen una imatge que mai serà la de Clint Eastwood llegint un diari a la seva roulotte o la de Sophia Loren fumant una cigarreta asseguda en una quàdriga a La caiguda de l’imperi romà.

Prop de Hollywood tanca el cercle: des que un material és donat a la Filmoteca fins que, un cop preservat, retorna al públic per a la seva difusió. Però alhora també és un viatge en el temps a les interioritats d’uns rodatges que mai més no tornaran a ser així. Reproduir la Ciutat Prohibida de Beijing a prop de Madrid o utilitzar tancs de l’exèrcit espanyol per emular les gestes bèl·liques de Patton van ser excessos de producció dels quals només en queda constància a les respectives pel·lícules. Ara, les fotografies dels germans Gómez Grau ens mostren la rebotiga, el truc del mag, per a un millor coneixement de la història del cinema. La seva va ser una feina apassionant. Reconèixer-la és un acte de justícia. I un plaer.

Més informació: http://www.filmoteca.cat/web/exposicions/prop-de-hollywood-fotografies-dels-germans-gomez-grau

La utopia compartida

Paolo Taviani va adquirir una expressió greu quan un periodista li va preguntar per què signava en solitari la direcció del seu darrer film, Una questione privata. El seu germà Vittorio, el seu còmplice en altres vint llargmetratges, va patir un accident que li va impedir participar en un rodatge a 2.300 metres d’alçada. Tot i això, van escriure conjuntament el guió i, periòdicament, Paolo li enviava els rushes de rodatge, que discutien per telèfon.

Paolo Taviani. Foto Óscar Fernández Orengo
                              Fotografia: Óscar Fernández Orengo

La seva recerca compartida d’una utopia que passa pel compromís polític continua, doncs, intacta. Als seus 87 anys, en plena forma, Paolo espera que la seva carrera cinematogràfica sigui tan llarga com la de Manoel de Oliveira, i així ho demostra el seu darrer film, estrenat a Barcelona com a punt de partida d’una retrospectiva pràcticament completa de la seva obra. Una obra que tira de la literatura de Pirandello, Tolstoi i Goethe per recórrer la història d’Europa dels darrers dos-cents anys amb una constant atenció vers els moviments socials.

 

“He tornat a fer un film sobre el feixisme perquè mai no hauria pensat que, a aquestes alçades, tornaria a veure com vol tornar a ressorgir, a Europa i als Estats Units”, va dir a la presentació d’un film que conjuga un triangle amorós i el dubte sobre la traïció sentimental amb un entorn històric que els germans Taviani han enriquit amb anècdotes personals. Fills d’un militant antifeixista, han evocat aquell període en diversos films, però la seva mirada també s’estén a la França postrevolucionària d’Allonsanfan o al viatge als Estats Units de dos artesans italians que acaben construint els decorats babilònics de la Intolerància de David W. Griffith.

Casat amb Lina Nerli Taviani, una dissenyadora de vestuari amb més d’un centenar de films a les seves espatlles, Paolo Taviani és un pou d’anècdotes que enllacen la revelació juvenil en veure Paisà a un cinema de Pisa amb la Palma d’Or de Cannes que un jurat presidit per Roberto Rossellini va atorgar a Padre Padrone; o la presència d’Isabella Rossellini com a protagonista d’Il prato amb l’amistat amb Martin Scorsese, que els va ajudar a difondre la seva obra als Estats Units; o la trobada que el mateix festival de Cannes va organitzar amb els tres germans que han guanyat la Palma d’Or: els Coen, els Dardenne i els Taviani. Com us ho feu? Era la pregunta recorrent i, al final, tot quedava en família.

La retrospectiva que els dediquem es perllongarà fins a mitjan maig, i Paolo Taviani qualifica d’excepcional que es puguin veure tots els seus films. No debades, per a la seva segona presentació davant el públic ha triat San Michele aveva un gallo, un film que a Itàlia no es va estrenar al circuit comercial; en canvi, un cine club de Lleó va convertir la seva cançó en un leit motiv de la lluita antifranquista. La utopia amb què somnien els germans Taviani toca de peus a terra.

Felices coincidències

Ariane Ascaride, Robert Guédiguian i Sergi López han coincidit, una mateixa tarda, a la Filmoteca de Catalunya. No han treballat mai junts però tampoc és el primer cop que trepitgen la seu del Raval. És la tercera vegada que el cineasta francès preestrena un dels seus films entre nosaltres. El primer va ser Las neiges du Kilimanjaro; l’any passat va tornar per sumar-se a l’aniversari dels cinc anys amb Une histoire de fou i ara ens visita, acompanyat de la seva protagonista, amb La villa/Una casa junto al mar.

Sergi_Lopez_photocal_ (02)Sergi López també va ser amb nosaltres a l’octubre. Estava programada la visita de Guillermo del Toro per presentar El  laberinto del fauno i, com a protagonista, no es va voler perdre la cita. La química va ser perfecta però, cada cop que a l’actor de Vilanova se li anava l’accent català, el futur guanyador de l’Oscar li deia  “fuet”. Ara, López és objecte d’una carta blanca com les que abans li havíem dedicat a Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ventura Pons, Isabel Coixet i Bertrand Tavernier. El joc consisteix a triar pel·lícules pròpies i d’altres alienes. Tan senzill com revelador i, com si es tractés d’un autoretrat, l’actor ha proposat en aquest cas films compromesos socialment, com Novecento i Trainspoting, però també aquella La Strada felliniana que remet als vells temps, quan feia circ al carrer; o Els set samurais, el film de Kurosawa que dialoga amb la seva incursió japonesa per rodar El mapa dels sons de Tokio a les ordres d’Isabel Coixet. Dilluns mateix, Sergi López marxa al Senegal per protagonitzar el nou film de Neus Ballús, però res li agradaria més –ha confessat- que quedar-se aquí a veure aquestes pel·lícules en pantalla gran. Com a compensació, ens deixa unes petites presentacions que projectarem abans de cada sessió.

R. Guédiguian y AEl darrer film de Guédiguian –que arribarà properament a les pantalles comercials- també torna a escenaris del crim. Està rodat en una petita cala prop de Marsella que li és molt familiar, i inclou una escena de Ki lo sa?, un film rodat allà ara fa vint-i-cinc anys i amb els mateixos actors com a protagonistes. Els personatges s’hi assemblen però el temps passa pels films del director de Marius et Jeanette i, inevitablement, s’apropen a la mort. Aquesta és molt present en el seu darrer film, però també hi ha pinzellades optimistes. Amant de Brecht i Txèkhov, el cineasta de Marsella explica faules des de la distància, però també amb grans avals cinematogràfics. En una carta blanca, a Prada de Conflent, va triar el naturalisme de John Cassavetes, la infantesa de Satyajit Ray o la mitologia de Pasolini. D’això se’n diu coherència. 

Abans de presentar les seves respectives sessions, Sergi López, Robert Guédiguian i Ariane Ascaride han dinat plegats. S’havien creuat en alguns festivals i van coincidir al festival de Cannes del 1997 amb dues pel·lícules respectivament emblemàtiques: Western i Marius et Jeannete. Però si algun cop, per exigències d’un guió de Guédiguian, hi ha un personatge català, no dubto que serà interpretat per Sergi López.

El retratista de les llegendes

Els seus gairebé cinquanta anys de carrera han convertit el britànic Terry O’Neill en el fotògraf de les estrelles. Va començar per immortalitzar els Beatles i els Rolling Stones en el swinging London dels seixanta per després fer el salt a Hollywood a la caça dels astres de la pantalla. Va ser amic personal d’Elizabeth Taylor, fotògraf de capçalera de Frank Terry O'Neill a l'exposició (16)Sinatra i marit de Faye Dunaway. La seva foto de l’actriu, envoltada de diaris i al costat d’una piscina de Beverly Hills l’endemà de rebre l’Oscar per Network, ho diu tot. A O’Neill l’interessa l’altra cara de les llegendes. La cara quotidiana, propera, gairebé domèstica, com aquella altra fotografia, genial, de Sinatra envoltat de guardaespatlles a una platja de Miami. Podria ser una escena de The Sopranos però es rigorosament real i ho diu tot sobre el personatge.

Seixanta-sis de les seves gairebé dos milions de fotografies s’exhibiran durant els propers tres mesos a la Filmoteca gràcies a una producció de Fundación Telefónica comissariada per Cristina Carrillo de Albornoz. Entre les imatges hi ha actors i cantants, com Elton John i Amy Winehouse, però també polítics com Margaret Thatcher i Nelson Mandela. Terry O’Neill ha tingut l’encert de ser al lloc oportú en el moment precís, i sempre se n’ha aprofitat.

També va estar a la Filmoteca amb motiu de la inauguració de la seva exposició. I va aprofitar-ho per explicar el “background” d’algunes de les fotografies: la fragilitat de Romy Schneider, la complicitat alcohòlica de Lee Marvin i la timidesa de Liz Taylor quan, sola pels passadissos de la Paramount, li va demanar que li fes una fotografia amb Robert de Niro.

L’obra de Terry O’Neill és un testimoni de la història del cinema i de la cultura popular. És un document però, com diria Jean Vigo, també té un punt de vista documentat. La seva no és una mirada neutra. Hi ha una personalitat pròpia que, tal com em va confessar, cap estrella mai no li agrairà. Ni abans ni molt menys ara perquè, tal com afirma, ja no sap què fotografiar. Ja no hi ha llegendes que tinguin rostre. Pertanyen al passat però, per sort, ell les va immortalitzar amb la seva càmera. I ara, les seves magnífiques fotografies en donen testimoni.

Terry_Oneill_photocall (3)

25 hores amb Ken Loach

Aquest és exactament el temps que Ken Loach ha estat a Barcelona per presentar la retrospectiva que li dediquem sota l’epígraf “la consciència social”. Ningú no pot negar aquest qualificatiu a un cineasta que porta, des dels anys seixanta, denunciant colonitzacions, injustícies, corrupcions, exilis i privatitzacions a mans d’un Estat, el britànic, i de la dreta política, sense oblidar que l’esquerra també en té responsabilitats.

DSCF4406-Edit

Cal veure el seu recent documental The Spirit of 45 per entendre, històricament, de què estem parlant, perquè amb l’ajut de material d’arxiu proporciona un catàleg exhaustiu dels temes que els seus films de ficció aborden sobre les pèrdues de les conquestes laboristes de la postguerra. Amb els setze llargmetratges que projectem, sobre un total de vint-i-cinc, n’hi ha prou per abastar per on va la seva obra.

En les distàncies curtes, Loach planifica estrictament tots els seus moviments. Controla horaris, telèfons i la projecció del seu film per després mostrar-se absolutament generós amb el públic, la premsa o el mateix equip de la Filmoteca. Va intervenir en una multitudinària roda de premsa on, en respondre a la inevitable pregunta sobre el procés independentista de Catalunya, va anticipar que tenia la sensació d’entrar en un camp de mines. També va mantenir intacta la seva fe en un món més just gràcies a una esquerra que ara ell identifica amb el darrer gir del Partit Laborista britànic.

Va tenir més oportunitats de parlar de cinema davant del públic. La sala Chomón lluïa com en les grans ocasions de gala i, quan es va acabar la projecció de I, Daniel Blake, es podien comptar amb els dits els espectadors que no es van quedar a un col·loqui intens i apassionat. El debat va ajudar a entendre millor la seva obra en revelar Loach que els films que més l’havien influït són Lladre de bicicletes, Els amors d’una rossa i La batalla d’Alger. També es va veure obligat a desvetllar el seu secret en treballar amb els actors. No debades tenia al davant alguns dels protagonistes catalans que havien treballat a Tierra y libertad, l’únic film de ficció que ha posat el dit a la nafra sobre les confrontacions entre anarquistes, el POUM i els comunistes durant la Guerra Civil.

Loach no havia tornat a trepitjar Barcelona des que va rodar-hi aquest film ara fa vint-i-dos anys. Per aquest motiu, ha aprofitat les seves darreres hores a la ciutat per passejar per la plaça de Sant Felip Neri, localització d’una escena del film, i el Barri Gòtic. No ha negat fotos i autògrafs a ningú, i va donar autèntiques lliçons de política britànica a les responsables del British Council, partner d’aquesta activitat. Apostar per Ken Loach per arrencar la programació del 2018 era una definició de principis. La presència del cineasta ho ha corroborat. Encara que només hagi sigut durant vint-i-cinc hores. Però ha marxat tan satisfet que és probable que, en un futur, en siguin més.

El pare del marit de la perruquera

Patrice Leconte ha visitat la Filmoteca per un triple motiu. En primer lloc, qui millor que ell per retre homenatge a Jean Rochefort, a qui va dirigir en set ocasions. D’altra banda, Le mari de la coiffeuse és una de les fites de l’exposició dedicada al Cercle A i ell recordava perfectament que a Barcelona, DTc-hK2W0AA3Zz6conjuntament amb Tòquio, la pel·lícula va tenir el nombre més gran d’espectadors. En el camí d’aquest cicle, per últim, també ha mort Johnny Hallyday, a qui Leconte va dirigir a L’homme du train, formant una estranya parella amb Rochefort.

Dibuixant de còmics, escriptor i autor d’una llarga filmografia que arrenca a mitjans del setanta amb grans èxits comercials, Leconte fa honor al sentit de l’humor de moltes de les seves comèdies. La primera col·laboració amb Rochefort, tanmateix, va començar amb molt mal peu. Tant, que l’actor el va voler fer fora del rodatge i li va demanar que no li tornés a dirigir la paraula. Deu anys més tard, Tandem va girar la truita. Era l’espina que Leconte es volia treure per demostrar que no era una nul·litat i, tan aviat va llegir el guió, Rochefort li va dir: “Et prohibeixo que facis aquest film amb ningú que no sigui jo”.

D’aquí que la pel·lícula triada per a l’homenatge a l’actor fos aquesta. A més, mai no s’havia estrenat al nostre país, i no deixa de ser un homenatge contemporani a Sancho Panza i Don Quixot, el personatge que Rochefort no va poder interpretar a l’inacabada versió de Terry Gilliam. Leconte es va arribar a emocionar en parlar de l’intèrpret: “Cada cop que un dels dos tenia una història divertida, trucava a l’altre per explicar-li. Ara no sé a qui trucar, a no ser que parli amb un contestador automàtic”.

El dia abans de la sessió a la Filmoteca, el cineasta també havia presentat Les grans ducs a l’Institut Francès. Allà, Rochefort comparteix protagonisme amb Jean-Pierre Marielle i Philippe Noiret. Durant el rodatge, aquest últim li va confessar: “Patrice, aquests dos tenen una qualitat que jo no tindré mai: la bogeria”. Alguna cosa d’això hi devia haver quan, en una ocasió, Rochefort em va explicar que una de les seves filles li havia preguntat si el món, abans dels anys trenta, era en blanc i negre i mut, com les pel·lícules d’aquella època.

Ara, Rochefort ja està en aquest món irreal que s’intueix a partir del cinema. Orfe d’aquell actor fetitxe, Leconte prepara actualment un altre film amb dos actors als quals ja coneix abastament: Juliette Binoche i Alain Delon. Va ser el veterà protagonista de Une chance sur deux  qui va proposar a Leconte que el dirigís a la que serà la seva darrera aparició davant les càmeres després d’una filmografia de gairebé un centenar de títols. Leconte és conscient del repte però té tots els recursos per arribar a bon port. Un cop s’ha convençut a Rochefort perquè balli una dansa àrab a Le mari de la coiffeuse i s’ha aconseguit que el film estigui disset mesos en cartellera de Barcelona, qualsevol cosa és possible.

L’any vinent, a la Filmo

Programació 2018_21 1Ken Loach, Patricio Guzmán i Patrice Leconte seran els tres primers convidats del 2018. Els dos primers, amb motiu d’una retrospectiva de les seves obres, compromeses amb l’anticonservadurisme britànic i amb la recuperació de la memòria durant la dictadura de Pinochet. El tercer ens ajudarà a reivindicar Jean Rochefort, el seu actor fetitxe, i el farem seure a la cadira d’El marit de la perruquera, un dels grans èxits del Cercle A.

Així arrenca un any en què també tenim confirmada la presència de Paolo Taviani per presentar la filmografia que ha teixit amb el seu germà Vittorio i, evidentment, la de Sergi López, protagonista d’una carta blanca amb les seves interpretacions més reeixides però que també té l’ànim de descobrir els seus gustos cinematogràfics. El 2018 és, a més, el del centenari de grans noms del cinema: Ida Lupino, actriu però també realitzadora a l’època daurada de Hollywood; Rita Hayworth, la inoblidable Gilda; i Ingmar Bergman, el mestre suec dels racons més profunds del subconscient humà.

Per commemorar els 50 anys del maig del 68 recorrem a la icona de Pierre Clementi i dels films que va interpretar amb Bertolucci, Garrel, Pasolini, Rocha i Buñuel, però també a les filmacions que ell mateix va fer a peu de les barricades de Paris. A la capital francesa hi transcorren moltes de les pel·lícules interpretades per Jeanne Moreau, de la qual també explorarem la seva carrera internacional a les ordres de Losey, Angelopoulos o Antonioni.

L’estrena del nou film de Jaime Rosales ens permetrà revisar l’obra anterior del director de Las horas del día, Tiro en la cabeza i Hermosa juventud. Robert Altman i Kenji Mizoguchi són, d’altra banda, cineastes que mereixeran una atenció particular d’una programació que, un any més, vol ser oberta a totes les sensibilitats i gustos.

No ens oblidem, per últim, de tres exposicions que també aniran acompanyades de cicles: Terry O’Neal, fotògraf de les estrelles; els germans Gómez Grau, que van ser molt a prop de Hollywood durant els rodatges de Bronston i David Lean als anys seixanta; o les joguines cinematogràfiques que mostrarem amb la complicitat del Museu del Joguet de Figueres, el del Cinema de Girona i el col·leccionista Lluís Benejam.    

El proper any a la Filmo garantim, doncs, la presència de bon cinema. I, un cop més, volem agrair la complicitat del públic que ens acompanya sis dies per setmana per celebrar aquesta litúrgia que consisteix a gaudir col·lectivament de l’espectacle cinematogràfic.

Més informació

 

Integral Jacinto Esteva

L’obra cinematogràfica de Jacinto Esteva, ara editada en DVD, ocupa només una part de la trajectòria d’aquest pintor, arquitecte i caçador barceloní que va morir massa d’hora. Potser com a conseqüència d’haver viscut massa, i massa ràpid, per contraposició a la grisor del franquisme. Cosmopolita, havia estudiat a Roma i a París, havia rodat el seu primer curtmetratge entre Almeria i Ginebra i va descobrir l’Àfrica com escenari de les seves darreres pel·lícules inacabades.

despues..._colita_fdcEntre aquests dos extrems, Notes sur l’emigration. Espagne 1960 (1961) i La isla de los esclavos (1971), hi ha el període de l’Escola de Barcelona, de la qual en va ser una de les icones, tant com a co-realitzador de Dante no es únicamente severo com a propietari de la marca, Filmscontacto, que va aixoplugar projectes de José Maria Nunes (Noche de vino tinto) i Carles Durán (Cada vez que…).

Dispersa, caòtica, però extraordinàriament rica en talent visual, la seva filmografia ha estat fruit d’una atenció persistent per part de la Filmoteca de Catalunya. Una incipient intervenció sobre Lejos de los árboles va permetre restaurar la versió íntegra d’aquest documental antropològic sobre les festes i tradicions de l’Espanya negra, al seu dia massacrat per la censura. Més endavant es va recuperar una part del material rodat a l’Àfrica i una còpia del seu primer curtmetratge, s’han digitalitzat alguns negatius dels seus llargmetratges i s’ha trobat el de Metamorfosis, que es donava per desaparegut.

je_cartel_1701Bona part d’aquests materials ja es van exhibir en la retrospectiva projectada el 2014 en paral·lel a l’exposició Jacinto Esteva, A l’ombra del darrer arbre, comissariada per mi mateix i dissenyada per Daria Esteva, filla del cineasta. Des que, amb Casimiro Torreiro, vam escriure un llibre sobre l’Escola de Barcelona, m’he afegit a la comanda que ella va rebre del seu pare quan li va demanar que la seva obra no caigués en l’oblit. El següent pas ha estat, actualment, l’edició en DVD de la seva filmografia completa en un digibook produït per Cameo amb els materials aportats per la Filmoteca de Catalunya i el disseny de Daria Esteva i Luis Estevao.

En 4 discs s’hi poden trobar els seus dos primers curtmetratges, els seus cinc llargmetratges i imatges dels seus rodatges africans. També hi ha, a més, spots publicitaris dels anys seixanta, una escena descartada de Lejos de los árboles amb l’enterrament de Carmen Amaya i nombroses entrevistes. L’escriptor Juan Goytisolo, jacinto_esteval’antropòleg Manuel Delgado, el director de fotografia Joan Amorós i diversos col·laboradors de les seves aventures africanes aporten el seu testimoni per deixar constància de la inimitable personalitat de Jacinto Esteva.

La preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic del nostre país són les missions essencials que presta la Filmoteca de Catalunya. Quan es tracta d’una obra com la d’aquest personatge polifacètic i desbordant això constitueix, a més, un autèntic plaer.

Laberint Del Toro

La visita de Guillermo del Toro, aquest diumenge, ha passat a formar part de la història de la Filmoteca de Catalunya. Feia temps que es preparava, coincidint amb la seva condició de “padrí” dels 50 anys del festival de Sitges, i ell mateix havia triat els films a projectar: Hellboy II: The Golden Army, Pacific Rim i El laberinto del fauno, que presentaria personalment. Després de l’estrena de la magnífica La forma del agua com a inauguració del certamen sitgetà, la data escollida per venir a la Filmoteca coincidia amb una manifestació multitudinària i un triatló, però res no va impedir que Del Toro arribés al Raval, amb Sergi López com a convidat sorpresa i Santiago Segura com a acompanyant de luxe després que el cineasta mexicà li hagués entregat la “Màquina del Temps” del festival.

IMG_0590En una sala Chomón plena com a les grans ocasions, Guillermo del Toro ha entrat de cara: “Mis películas son raras de cojones”. I n’ha posat exemples. Poseu-vos dins la seva pell a l’hora d’explicar a un productor la trama d’El laberinto del fauno, ambientada a la Guerra Civil i protagonitzada per una nena que mor per exigències del guió. El cineasta pensa, però, en imatges i, per aquest motiu, explota a fons els seus orígens com a tècnic de tota mena d’efectes especials. Dissenyar el “monstre” amfibi del seu darrer film, per exemple, ha estat fruit d’un procés de tres anys.

Del Toro no pot viure, tanmateix, en un altre món que no sigui fantàstic. El dia que la seva dona li va impedir penjar un quadre de matinada perquè despertaria les seves filles va entendre que necessitava dues cases. A la segona, personalitzada, està envoltat de criatures sobrenaturals a mida natural, i està dotada de laberíntics passadissos secrets i de cambres que s’amaguen darrera els quadres. Aquesta dèria ve de lluny. També va corroborar que la seva àvia l’havia exorcitzat dos cops, i que quan ell se’n reia deia que no era de Jesucrist sinó dels seus sortilegis.

Diu que els mexicans són com els japonesos, però més eficients, i el seu interès sobre la Guerra Civil està arrelat a la presència d’exiliats republicans al seu país. El seu mentor, l’historiador mallorquí Emilio García Riera, li va fer entendre que no era un conflicte local, sinó la porta d’entrada a la Segona Guerra Mundial i, d’aquí van nèixer El espinazo del diablo i El laberinto del fauno. En aquest segon cas va recórrer a Sergi López per encarnar un militar franquista obsessionat per la captura d’uns maquis. La clau del personatge estava en la seva rigidesa i, per aquest motiu, són particularment evidents els cruixits dels seus guants i botes de cuiro. L’actor es va desfer en elogis a Guillermo del Toro i va deixar entendre quina era l’atmosfera del rodatge, a cavall entre l’exigència i el bon humor, quan va explicar que cada cop que se li escapava l’accent català, el director li deia: “Ya has vuelto a meter el fuet!”.

Rars però entranyables, els films de Guillermo del Toro són indissociables de la seva personalitat. Intel·ligent, divertit i generosament desbordant d’humanitat. A mig camí entre Sitges i el proper projecte fantàstic que sorgeixi de la seva imaginació, ha deixat una sòlida empremta a la Filmoteca de Catalunya.